Reforma fiscal i política social

Fa amb prou feines dos anys Espanya estava aprop de fer fallida, sense liquiditat per fer front als seus compromisos, sense poder-se finançar als mercats i amb l’espasa de Dàmocles de la intervenció sobre el cap.

En aquells moments, el nostre major problema era el dèficit públic, totalment descontrolat. De fet, l’any 2011, últim de l’era Zapatero, el dèficit va ser superior als 90.000 milions d’euros, unes xifres inassumibles que ens portaven directament al col·lapse. La desconfiança dels mercats era absoluta i això es notava en les dificultats de finançament, la pujada de la prima de risc i l’impagament sistemàtic als proveïdors per part del sector públic.

Davant aquesta dramàtica situació, el govern entrant, el de Mariano Rajoy, va haver de prendre mesures molt severes per controlar el dèficit, per retornar la confiança als mercats, per reduir la prima de risc i per evitar la intervenció. Només tenia una sortida: havia de reduir dràsticament les despeses, augmentar els ingressos i posar en cintura a les comunitats autònomes i ajuntaments.

Això va portar al fet que el govern Rajoy prengués una sèrie de decisions que, en condicions normals, mai hagués pres. Va haver d’aplicar una sèrie de mesures extraordinàries per fer front a una situació d’extraordinària dificultat. Entre aquestes mesures cal destacar la pujada generalitzada d’impostos.

Malgrat les crítiques, també des de dins del propi partit, es va decidir pujar els impostos, tot i que això xocava frontalment amb l’ADN del propi Partit Popular. Es va fer el que mai haguéssim fet per salvar un bé superior que era la viabilitat econòmica d’Espanya com a país. El temps, al final, ha acabat donant la raó al Govern de Rajoy. Després de dos anys, Espanya ha recuperat la confiança dels mercats, ja es pot finançar amb total normalitat, la prima de risc està en mínims, els proveïdors cobren i Espanya ha entrat en la senda del creixement i creació de llocs de treball.

Ara, una vegada s’ha aconseguit redreçar el rumb de la nau i després de demanar forts sacrificis als espanyols, especialment a les classes mitjanes del país, ha arribat el moment d’afrontar una reforma tributària que suposi una reducció generalitzada de la pressió fiscal i amb major intensitat sobre les classes més perjudicades per la crisi.

Curiosament, els partits de l’oposició, que ja van criticar la pujada d’impostos al principi de legislatura, ara tornen a oposar-se a la baixada dels mateixos, en un nou episodi d’incoherència i d’insensatesa.

Amb aquesta reforma fiscal tots els treballadors pagaran menys impostos que en 2011 i, en canvi, les grans rendes pagaran més. Es reforça així la progressivitat del nostre sistema fiscal. També les grans empreses pagaran més.

Cal recordar que en l’anterior legislatura de Zapatero el tipus efectiu de l’Impost de Societats, gràcies a una tupida xarxa de deduccions i bonificacions, era per a les grans empreses de només el 3,5%. De fet, el tipus efectiu va passar del 16% en 2004, governant el PP, a només el 3,5% governant el PSOE. Ara amb aquesta reforma es limita les deduccions per beneficis de les grans empreses, a favor de les pimes, que són les grans beneficiades de la rebaixa de l’Impost de Societats.

Aquesta reforma suposarà que les rendes menors de 12.000 euros a l’any no van a tributar i que les de menys de 24.000 euros, és a dir, el 72% dels contribuents, redueixin la seva pressió fiscal en un 23,5% de mitjana. Mentrestant, les rendes més altes, les superiors a 110.000 euros, tributaran més que amb el govern Zapatero.

Un altre aspecte destacable, que reforça l’aspecte social de la reforma, és que les plusvàlues obtingudes amb la dació en pagament i el bescanvi de les preferents deixaran de tributar, en un intent d’alleujar la pressió fiscal sobre els quals més han sofert els efectes de la crisi econòmica.

És important remarcar que, paradoxalment, ha estat el govern Zapatero qui més va protegir les grans fortunes i les rendes més altes. D’una banda, va eliminar l’Impost de Patrimoni i per un altre va reforçar i va potenciar les famoses SICAV. En canvi, va fer recaure el major pes tributari sobre les classes mitjanes i baixes. Amb aquesta reforma, per fi, es reequilibra aquesta situació de manera que qui més gana, més pagui, i qui menys guanyi, menys pagui o no pagui res.

Aquesta reforma fiscal recupera, per tant, bona part de la progressivitat que es va perdre durant els anys de governs socialistes i rebaixa de forma contundent la pressió fiscal sobre les classes mitjanes i baixes. Tot un encert en la mateixa línia de recuperació econòmica i creació d’ocupació.

Antoni Camps Casasnovas
Diputat autonòmic del Partit Popular
Portaveu del Partit Popular en la Comissió d’Hisenda i Pressupostos