Santiago Tadeo apel·la a la coherència i valentia en el discurs de Sant Antoni

Senyores i senyors que ens acompanyeu en aquesta sessió; conselleres i consellers d’aquesta corporació, delegat del Govern de les Illes Balears, conseller del Govern de les Illes Balears, diputades i diputats del Parlament balear; senadora; alcaldesses i alcaldes; ex presidents del Consell, autoritats, ciutadans de Menorca:

És aquest un acte institucional de celebració de la festa de Menorca, una tradició que acumula tres dècades de reafirmació d’una identitat com a poble, que mos fa sentir comunitat perquè compartim història, cultura i valors d’una societat oberta i permeable que conserva amb orgull les seves arrels. Avui som el que som perquè, sense renunciar a les aportacions, els coneixements i l’experiència, hem sabut adaptar-nos com ningú a les peculiars circumstàncies de la nostra realitat geogràfica i a la singular evolució dels darrers segles, des de l’arribada del rei Alfons III fins els nostres dies.

Son prou coneguts els avatars de la nostra història: un recull de fets que avui contemplam des d’una òptica serena dirigida a valorar, per damunt d’altres conceptes, l’herència rebuda i les diferents contribucions a la formació d’una forta personalitat i al conreu d’un elevat sentiment de pertinença a una terra i a una cultura. En aquest temps de globalització i de l’imperi de les noves tecnologies, el sentiment de comunitat, amb uns trets propis i característics cobra un valor especial. Una comunitat, però, integradora, acollidora, perquè com escriu Ponç Pons:

“ Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida”.

La festa d’avui ens anima a recordar tot açò i a destacar amb optimisme els exemples de superació de períodes d’adversitat, que han estat nombrosos al llarg dels segles recents. Més que mai, la història ens ha d’ensenyar que res del que avui ens envolta és nou i que, al igual que en ocasions passades, disposam de recursos per afrontar el present. El mirall de l’esforç, el sacrifici, la responsabilitat i l’esperit emprenedor de les generacions que ens han precedit aporta llum i esperança al futur immediat.

Sabem de manera clara, idò, d’on venim, tot i que més que açò resulta més important esbrinar cap on anam. Comptam ara amb l’avantatge d’una estructura institucional construïda amb més participació ciutadana i més garanties de suport des d’altres àmbits amb capacitat de decisió política que comparteixen la mateixa finalitat: el desenvolupament amb criteris de igualtat d’oportunitats, llibertat, respecte al territori i seguretat jurídica, per donar impuls a la iniciativa. Tots estem cridats a la cooperació; de la història hem d’aprendre que ningú no pot quedar passiu davant del repte de superar un moment d’especial dificultat. Perquè, com explica Arendt:

“El que uneix als homes no és la memòria històrica o els lligams ètnics ni el Leviatán de Hobbes –que uneix perquè intimida a tots- sinó la força del compromís mutu”.

D’aquesta realitat present partim ara. Sembla que no és tan important discutir sobre les causes que han provocat aquesta conjuntura negativa -de dimensió internacional- com afrontar el moment amb decisió, amb els mitjans de què disposam i amb la col·laboració d’altres administracions. La col·laboració institucional ha estat sempre la pauta d’actuació del Consell de Menorca, un òrgan creat precisament amb clara funció de suport a l’administració municipal i mediadora en l’acció de les administracions autonòmica i central.

La situació d’adversitat ha provocat desànim i crítiques que han arribat a qüestionar l’estructura d’aquesta institució i la institució mateixa, animades aquestes crítiques per la preocupant caiguda dels fons financers. S’ha parlat d’una administració sobredimensionada i ha crescut el nivell d’autocrítica. Iniciam, per tant, una etapa en la qual -m’atreveixo a dir- feim una redefinició del Consell de Menorca sota el criteri de la racionalitat administrativa i la regulació que fixa un Estatut amb notables expectatives d’increment en la capacitat competencial i de govern.

La racionalitat administrativa -un principi que mai s’havia d’haver perdut- avui només s’explica amb un sinònim: l’austeritat, que vol dir prescindir de la despesa supèrflua. En aquest cas s’aplica amb rigor, les primeres mesures adoptades pel nou equip de govern van en aquesta línia.

Com vaig dir al discurs de presa de possessió d’aquesta presidència, l’austeritat en la despesa pública serà un eix important d’aquesta etapa política, “a la qual l’eficiència en la gestió dels recursos públics serà clau i bàsica”. De l’austeritat neix l’eficiència, que vol dir obtenir resultats altament rendibles de la inversió i la despesa públiques. Sense aquests principis no es pot entendre avui l’Administració. I ja sabem que l’administració no és la solució als problemes econòmics i les seves conseqüències de mancança de llocs de feina i reducció del teixit empresarial.

No és solució certament, però sí pot contribuir a estimular la iniciativa i canalitzar projectes d’interès, pot i de fet ha d’ajudar a la recuperació de la societat civil, a la recuperació econòmica , a la creació de llocs de feina com a millor política social que hi ha, a la ruptura de la inèrcia de la subvenció a canvi de la promoció de la creativitat, les propostes i les idees orientades a la millora de l’actual context econòmic, perquè crear llocs de feina ha de ser una prioritat. Com diu l’article 35 de la Constitució Espanyola :” Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball …”.

Parlava, en segon lloc, de la regulació del Consell que fixa l’Estatut, un fonament de legitimitat i, sobretot, de força en la comesa institucional. “Els consells insulars són les institucions de govern de cada una de les illes i exerceixen el govern, l’administració i la representació” de les mateixes. És a dir, som una organització pròpia amb facultat de govern, un govern –en el seu àmbit insular- de característiques similars al Govern de les Illes, amb capacitat d’aprovar normes reglamentàries, sense perdre de vista que forma part d’una comunitat plural més gran. No hi ha contradicció, ans al contrari, entre la reivindicació d’un Consell amb més poder de decisió i un Govern amb la responsabilitat de fixar polítiques generals per a tota la comunitat. Principis d’economia, de qualitat de les prestacions i, en definitiva, de bona gestió dels recursos públics són arguments convincents per a una relació harmoniosa i eficaç entre les institucions que formem la Comunitat Balear.

Aquesta relació és imprescindible per fer front al problema del transport aeri, un problema que encara viatja amb noltros malgrat els esforços, mobilitzacions populars, debats públics, promeses, i mesures adoptades. Aquest és un problema menorquí, ben identificat, que reclama un compromís de solució des d’altres instàncies; som davant un exemple on s’ha de manifestar la col·laboració institucional imprescindible a la que he fet referència.

La vertebració territorial d’aquesta comunitat figura com a una mena de tasca probablement mal resolta fins ara. La singularitat geogràfica, un territori discontinu –en realitat quatre territoris diferents- hauria d’exigir una major atenció per part dels poders públics i la voluntat real d’articular polítiques encaminades a la cooperació enfront de la competició en assumptes cabdals i d’interès comú com el del transport aeri. Mentre no es disposi de condicions acceptables –freqüències, tarifes i connexions, bàsicament-, l’autèntica construcció de comunitat balear continuarà essent un objectiu pendent i un barem d’avaluació, inclòs de judici, de la classe política.

És aquest un sincer exercici d’autocrítica que, no obstant, no pot oblidar les passes donades fins ara, els avanços realitzats i la posada en marxa d’experiències què, si bé no han donat els resultats esperats, posen de manifest una preocupació constant per trobar-hi una solució. Avui també és un dia per recordar les preocupacions i, sens dubte, hi ha una identificació unànime del transport aeri com a la primera d’aquestes preocupacions i la convicció de dependència del desenvolupament econòmic de Menorca d’una bona xarxa de comunicació aèria. Ben igual que compartim l’anàlisi, compartim el propòsit ferm de fer feina. Reiter aquí les paraules pronunciades el primer dia d’aquesta corporació: “El transport aeri és vital i transversal a tota l’economia de Menorca, aquest mandat ha de ser el mandat de la solució del transport aeri, em compromet una vegada més a no descansar en la defensa del dret dels menorquins a tenir un transport adequat a les nostres necessitats”.

Aquesta serà una prioritat perquè si un cosa dóna sentit al Consell és la de fer feina per resoldre els problemes que afecten els menorquins. El repte està traçat, tot i no ser l’únic. La reforma de l’Estatut, aprovada ara fa ja cinc anys, marca un camí força “insularista” en l’atribució de competències que, malgrat aquest esperit, encara no ha fet el recorregut que li pertoca. Avui reivindiquem precisament aquesta voluntat de ser més govern de Menorca com a garantia per als ciutadans d’una administració més propera, més àgil i més resolutiva. Són 20 les competències que l’article 70 de l’Estatut enumera com a pròpies del Consell, algunes estan assumides des dels primers anys, d’altres, les més nombroses, han anat arribant i dotant de major contingut aquesta institució; el traspàs per part de la Comunitat Autònoma d’aquelles encara pendents suposarà un salt qualitatiu i quantitatiu importantíssim en el paper d’aquesta institució.

Aquesta reivindicació es fa també des de la racionalitat i el principi de l’eficàcia. Som coneixedors i partícips de la política d’austeritat i no demanam res que impliqui més despesa, ans al contrari, ho feim des de la responsabilitat de gestionar els fons financers d’aquestes noves matèries amb la garantia de la proximitat i el rigor que ha d’imperar sempre en el maneig dels recursos públics. Apostam per un desplegament de l’Estatut com a compliment de la voluntat legislativa i la voluntat també d’aquesta corporació.

L’acció política consta de dos ingredients fonamentals: coherència i valentia. Els dós són presents en aquesta reflexió i l’exposició d’intencions d’aquesta etapa. Vull que sigui una etapa més pragmàtica que ideològica. Ortega y Gasset parlava de la repugnància a l’imperialisme ideològic, que definia com:

“la propensión de plantearse antes los hechos exigièndoles la previa sumisión a un principio, la curiosa contradicción practicada por esas generaciones revolucionarias que ahorcaban a los príncipes y les sustituían por la tiranía de los principios”.

Hi ha unes regles, certament, un programa de govern que reflecteix una concepció moderna de la política que, en el nostre cas, impacte contra la intangibilitat de la norma, l’imperialisme doctrinal.

Aquest Consell vol que la societat menorquina, açò que convencionalment s’ha entès sempre com a societat civil, recuperi veu i protagonisme, la nostra missió es facilitar el camí. I la tasca, la tasca de transformar l’intervencionisme en iniciativa, està començada. Estic parlant de la necessària adaptació del planejament territorial per dotar-lo de la flexibilitat que la societat, la societat emprenedora, demanda. No vol dir abdicar d’un model territorial que, en termes generals, gaudeix de consens social i polític, vol dir senzillament donar viabilitat a projectes compatibles amb els valors naturals i mediambientals que caracteritzen aquesta terra. Vol dir actuar amb dinamisme sense hipotecar el futur. Es temps, com he dit, de governar amb coherència i valentia.

Moltes gràcies.

Maó, 17 de enero de 2012.