Llei de Funció Pública: un vot conscient i coherent
El passat dimarts, dia 12 de juny, el Parlament de les Illes Balears va viure una de les sessions plenàries més multitudinàries i mogudes d’aquesta legislatura. Es debatien les esmenes a la totalitat a la modificació de la Llei de Funció Pública, que elimina set articles de la Llei de Normalització Lingüística, una llei que els catalanistes han convertit en una espècie de Bíblia inamovible i inalterable.
Alguns diputats de l’oposició van insinuar que si hi hagués hagut votació secreta, més diputats del PP haguérem votat a favor de les esmenes dels grups d’esquerres, tal i com va fer el diputat Antoni Pastor.
En el meu cas, per si hi hagués algun dubte, vaig votar amb total convenciment i segur d’actuar en favor de la llibertat, en contra de l’imposició i a favor de que puguin conviure amb normalitat les dues llengües oficials a la nostra comunitat. El bilingüisme, n’estic convençut, és una riquesa i no una amenaça, com alguns ens pretenen fer veure.
El mateix Antoni Pastor deia el mes d’octubre de 2010: “El català ha de ser un mèrit, no un requisit. L’objectiu és la llibertat i l’ús de les dues llengües i que no sigui un impediment per a que arribin els millors professionals, per exemple els metges”. És el que sempre ha dit el Partit Popular, és el que posa el seu programa electoral, àmpliament recolzat pels ciutadans en les darreres eleccions, i és el que diuen les successives ponències dels darrers congressos del partit. El Partit Popular no ha canviat d’opinió.
Per altra banda, la modificació de la Llei de Funció Pública no va en contra del català, com alguns radicals han volgut transmetre. De fet, aquesta modificació simplement pretén que, per accedir a determinats llocs de feina de l’administració pública, el coneixement del català ja no sigui un requisit i passi a ser un mèrit. Mantenint a la resta de llocs de feina el requisit del coneixement del català, com és el cas de tot el personal docent o d’aquells llocs dins l’administració dedicats a l’atenció al públic.
Amb aquesta modificació, el català segueix sent preferent a l’hora d’accedir a la funció pública. En igualtat de condicions, qui tengui acreditat el coneixement del català, tindrà més punts que els altres candidats. El català no queda devaluat, en absolut, perquè segueix sent preferent, però ara, a la fi, es dóna opció a que professionals competents, que fins ara no podien accedir a un lloc de treball públic perquè no tenien coneixements de català, ho puguin fer.
En aquest aspecte, cal recordar com el PSOE va sofrir, ja fa bastants anys, la seva conversió al catalanisme més rabiós, disputant aquest espai al PSM. La radicalització d’aquests dos partits ha suposat la imposició a totes les Illes Balears d’una persistent dictadura catalanista que ha servit per regar de subvencions a col·lectius independentistes i per crear tota una xarxa clientelar, que ara, amb l’arribada al Govern del Partit Popular, s’ha eliminat. El cas, tal vegada, més escandalós han estat els 6 milions d’euros rebuts per l’Obra Cultural Balear durant l’anterior legislatura. Una doblerada destinada a acontentar els sectors més catalanistes, impulsar moviments independentistes i imposar la por lingüística en tots els àmbits, en especial l’educatiu. Aquestes injeccions de doblers públics afortunadament s’han tallat en sec i, per tant, és perfectament comprensible que aquesta entitat i altres col·lectius, que vivien a cos de rei fins ara, encapçalin les manifestacions més virulentes en contra de les polítiques del Govern.
No crec, per tant, que defensar la nostra llengua, sigui utilitzar-la per l’enriquiment personal, com van fer molts col·lectius del catalanisme radical. Tampoc crec que defensar la nostra llengua sigui fer-la obligatòria per a tots o imposar el barceloní i expulsar, per contra, les nostres modalitats lingüístiques.
No crec que per defensar la nostra llengua s’hagi d’anar en contra del castellà. De fet, per defensar una cosa no fa falta anar en contra d’una altra. Tampoc crec que la defensa de la nostra llengua s’hagi de fer mitjanant la violència o utilitzar-la com excusa per la ruptura d’Espanya.
La convivència pacífica de les dues llengües oficials hauria de ser l’objectiu de tots. La manipulació i politització de la nostra llengua, que fan alguns, és, senzillament, lamentable. La nostra llengua no està, en cap cas, en perill. No es pot qualificar de lingüicides a aquells que mantenen el català propi com a llengua preferent. Són només exageracions malintencionades que deixen en evidència a qui les fa.
Amb la modificació de la Llei de Funció Pública, la nostra comunitat recupera la normalitat, recupera el sentit comú i recupera l’ordre constitucional. Els sectors rupturistes han perdut i ha guanyat l’estat de dret.
Antoni Camps Casasnovas
Diputat autonòmic del Grup Popular